Comunitat de Regants de Xerta

CONTACTE
President: Domingo Serra Pons
Adreça: Carrer Sant Martí, 43
Horari d'atenció: dijous de 20.30 a 21.30 h.
Mail: comunitatregantsxerta@gmail.com
WEB: http://www.comunitatregants.org/

L'any 1778, Carlos III habilita el port dels Alfacs per al comerç amb Amèrica, amb la voluntat explícita de facilitar una sortida marítima als productes aragonesos, fet complementat amb la creació de la nova població de Sant Carles de la Ràpita. Per a enllaçar l'Ebre amb el port, al mateix temps que s'evitava la perillosa barra de la desembocadura, al maig de 1780 es comença a construir el primer canal de navegació Amposta-Sant Carles de la Ràpita. Però ja el 1783 el canal comença a sofrir evidents problemes de manca de calat; construït al mateix nivell que el riu, els sediments que aquest transportava també obstaculitzen el canal, omplint-lo progressivament i impedint el pas d'embarcacions. Així, el primer canal marítim es converteix en l'antecedent d'una situació que tornarem a trobar 80 anys més tard: la reconversió d'un canal de navegació en un canal de reg.

El fracàs de tots aquests projectes i intents per promoure la navegabilitat de l'Ebre no va desesperançar el francès Isidore Pourcet, el qual va obtenir l'any 1849 la concessió provisional, (definitiva el 26 de Novembre de 1851), de les obres de canalització del riu Ebre des de Saragossa al mar i d'un canal des d'Amposta als Alfacs. D'aquesta forma naixia la Reial Companyia de Canalització de l'Ebre, legalitzada el 1852. La concessió del 1851 establia també els objectius de la companyia: l'execució de les obres per a facilitar la navegació de l'Ebre des de Saragossa fins a Amposta, construir un canal des d'Amposta als Alfacs, i també les obres necessàries per als regs.

Acabades les obres que feien possible la navegació, aquesta es va iniciar ràpidament el 1858, encara que el 1856 el vapor Cinca ja havia creat un precedent. Però aquest desig tants segles perseguit es va fer realitat massa tard: l'establiment simultani d'una xarxa fèrria que enllaçava Saragossa i Barcelona, (1861) oferia un transport molt ràpid i econòmic que, juntament amb la irregularitat dels cabals i el règim fluvial de l'Ebre, van comportar la paralització dels vapors i la ruïna conseqüent de la Companyia. Així es convertia en principal l'objectiu que fins aleshores s'havia considerat molt secundari: l'establiment d'una xarxa de reg per al delta de l'Ebre.

Allargant 30 km. l'antic canal d'Alimentació fins a l'Illa de Buda, que estava projectat per a alimentar d'aigua al canal Marítim, tenia una dotació major que si s'hagués concebut per al reg, es va fer realitat el Canal de la Dreta de l'Ebre (1856-1857) i es va construir, a partir d'ell i de l'abandonat Canal Marítim, tota la xarxa secundària de canals i desguassos, possibilitant el sanejament de l' hemidelta dret i la introducció del cultiu de l'arròs.

La construcció d'aquesta complexa xarxa hidràulica es feia paral·lelament a la transformació dels erms del delta en terres cultivables. I al mateix temps, encara es pugnava perquè s'autoritzés el cultiu de l'arròs. Així, a mesura que els canals i els desguassos s'endinsaven per l'interior del delta dret, es sanejaven les terres i es dedicaven ja al cultiu de l'arròs. Una empresa col·lectiva que va abastar diverses generacions i va reclamar la participació de molta població forana que va acudir als pobles de la ribera, augmentant ràpidament el nombre d'habitants.

L'any 1867, la concessió per a la navegació, inicialment atorgada a la Real Companyia, es transforma perquè aquesta faci les obres necessàries per al reg del delta dret. Aquesta nova concessió, amb una durada de 99 anys, provoca el canvi de nom de la Companyia, que passa a denominar-se Reial Companyia de Canalització i Regs de l'Ebre.

El 1966, al prescriure aquesta concessió, l'explotació del canal de la dreta és assumida per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre fins que, pocs anys més tard, la recentment creada Comunitat General de Regants del Canal de la Dreta de l'Ebre assumeix l'administració i l'explotació mitjançant una concessió a perpetuïtat. Des d'aquell moment, el canal de la dreta i la xarxa de distribució són directament explotats i gestionats pels propis regants. Parlem d'una institució afermada en el temps i al territori perquè, llevat dels ajuntaments, ens atrevim a dir que no hi ha cap institució més antiga que la nostra Comunitat. Aquesta història i tradició obliga principalment als membres i dirigents de la Comunitat, però també institucions i entitats, a tenir en compte les opinions i interessos sobre una sèrie de necessitats permanents que van més enllà de les conjuntures diàries.